Grup de Teatre BAT

CRITICA,publicada al setmanari Nova Tàrrega.

Ay, Carmela, de José Sanchis Sinisterra

Corocotta Teatro, de Reinosa (Cantabria)

Ay, Carmela (1987) és una de les millors obres de teatre sobre la Guerra Civil. L’any 1990 se’n va fer una coneguda versió cinematogràfica. Ens descriu les aventures i desventures de “Carmela y Paulino, variedades a lo fino”, que, per salvar la pell, han de fer una funció per entretenir el bàndol nacional el dia abans que uns presoners de les brigades internacionals siguin afusellats. L’obra és un joc continu de contraris: el present i el passat, la realitat i la ficció, i el caràcter decidit de Carmela i el pusil•lànime de Paulino. Amb els salts en el temps i amb els canvis entre present i ficció, l’espectador es pot perdre si no capta les claus de les mutacions. La primera és l’alcohol ingerit per Paulino, que el porta a l’aparició de l’esperit de Carmela, morta d’un tret de pistola per haver-se atrevit a sortir embolicada amb una bandera republicana davant els nacionals, comandats per un home “amb molta ferralla penjada, que almenys devia ser general”...
Paulino (Antonio González Camacho) encarna l’home poruc i covard, que vol sobreviure, a costa d’emmotllar-se al dictat de la ideologia contrària a les seves conviccions. Carmela (María Alonso) és un dona de caràcter fort, desinhibida, que difícilment se sotmet al més fort pel fet de ser el més fort. Aquest temperament impulsiu farà que es cobreixi amb la bandera republicana davant dels presoners brigadistes i davant la tropa nacional i el seu general cobert de ferralla. És l’última escena de l’obra, on s’arriba a crear el moment de màxima violència i tensió dramàtica, entre els enfervorits aplaudiments dels brigadistes i els crits i les amenaces de l’acompanyant del general, que acaba disparant Carmela, que es desploma, víctima de les bales assassines. Ambdós protagonistes atenyen un alt nivell interpretatiu a l’hora d’expressar llurs temperaments i estats d’ànim contraposats.
Entre els altres actors, destaquem el general, hieràtic, inexpressiu i distant; i també l’acompanyant del tricorni, molt expressiu i transparent, tant per aplaudir els números de l’espectacle, com per increpar els presoners brigadistes, com per treure’s la pistola i matar Carmela.
Ay, Carmela és una comèdia dramàtica; un drama farcida de gags i moments diversos amb gran dosi de comicitat; pensem en qualsevol número de l’espectacle de Paulino i Carmela, dirigit per un capità italià. Per posar un exemple, recordem el número de “América, América”, o en el del mag oriental, on tot se’ls enreda i surt malament. És una sàvia combinació de somriures, rialles i llàgrimes, que el director i els actors han sabut dur a terme.
En el conjunt de l’espectacle, però, hi ha tres aspectes que cal millorar. El primer és referent a l’utillatge: si cal un micro per a Carmela quan canta “Suspiros de España”, no pot ser el primer que troben a mà, modern, actual, perquè no lliga en absolut amb el mobiliari d’època de l’escena; caldria que en busquessin un d’època, que de ben segur n’hi deu d’haver. El segon és la música folklòrica que ajuda a canviar l’escena; en un parell d’ocasions, comença a sonar una cançó i s’apaga tot d’una bruscament. Amb una mica d’atenció, el tècnic de so pot evitar-ho disminuint lentament i gradualment el volum fins que no se senti. I el tercer aspecte en què es pot millorar són les transicions, que resulten llargues, eixutes; unes cançons d’època podrien anar sonant al llarg de la transició i esmorteir-se lentament a l’ inici de l’escena següent. L’espectacle guanyaria en fluïdesa.
I amb aquesta representació, arribem a l’Equador del concurs. Esperem i desitgem que la qualitat i l’interès dels quatre espectacles que falten atenyin el mateix o superior nivell.


Miquel Millà Novell

Aijafadrim, d’Àngel Alonso

Kòmix , de La Garriga

Aijafadrim és una obra a cavall de la fantasia i de la reflexió sobre la creació artística i, en aquest cas, teatral; és com un somni. De fet, el títol ja és l’adaptació fonètica de “I have a dream” (Jo tinc un somni”). Els personatges que ha creat l’autor comencen a tenir vida pròpia, es planten i desafien el seu creador, a l’estil de l’Augusto Pérez de Niebla (1914), que es rebel•la contra el seu autor, Unamuno, perquè aquest ha decidit que mori, a la qual cosa s’hi nega el personatge de ficció.
Deixant de banda el contingut de l’obra i cenyint-nos a la representació, començarem per dir que l’Autor (David Mañosa) podria millorar l’expressió si no utilitzés en algunes ocasions una veu de falset i si la seva dicció fos més clara. L’Autor és un individu vulgar, indecís, insegur; i cal que la seva dicció estigui en algunes escenes sota els efectes de l’alcohol. El to de veu, però, sonava a artificiós quan parlava en falset, i el que deia en algunes ocasions no era fàcil d’entendre, perquè s’embalava i parlava massa de pressa. Cal intentar combinar l’exigència interpretativa amb la comprensibilitat.
Val a dir que aquest tipus d’obra és especialment difícil per als actors, ja que els personatges que han de representar no estan ben definits en el sentit que estem acostumats (tràgics, dramàtics, còmics...), sinó que canvien constantment i han de mostrar uns caràcters i unes actituds irreals i sorprenents. Els espectadors es troben també desorientats perquè no hi ha un tramat lògic que lligui les escenes.
Tenint en compte el que acabem de dir, cal felicitar Òscar Sala, que va representar un Simó expressiu, amb una dicció clara i coherent amb el text i gràcia en la mímica. Jordi Portavella, amb la seva alçada i la seva indumentària, era el capellà esperpèntic que l’obra requeria. I Elisabeth Sánchez es va mostrar amb la gràcia, la bellesa i l’expressió que requeria el seu personatge d’Encisadora. Però el moviment de la boca no sempre es corresponia amb la paraules de les cançons de la mexicana Paquita la de Barrio, que van anar acompanyant el desenvolupament de l’obra. La resta d’actors van estar a un nivell força acceptable, encara que en algunes ocasions faltava fluïdesa i naturalitat.
El ritme de l’espectacle va ser lent en algunes ocasions; l’espectacle no enganxava i resultava llarg. És un aspecte important que el director s’ha de plantejar: dinamitzar la representació i enganxar el públic en tot moment; i si cal suprimir algun parlament perquè el seu text no arriba al públic, per què no fer-ho? Cal que els actors penetrin en llurs personatges respectius, que l’expressió surti de dins i no solament del text, que el text tingui interès per ell mateix, que els canvis d’escenes siguin fluïds...
L’escenografia i l’atrezzo mereix una felicitació: la gran capsa d’on surten Simó, l’Encisadora i els okupes, el muntatge de bastides, la tarima del davant de la bastida, la gran columna del darrere, els fragments de columna en forma de cilindres, els maniquins... Tot va tenir la seva funció escènica. I també mereix una felicitació el vestuari, suggeridor de les característiques de cada personatge, malgrat les bambes del capellà, que desentonaven una mica.
En una obra com aquesta, de rebel•lió d’uns personatges contra el seu creador, no hi està de més el conjunt de ranxeres i coples que vàrem sentir: eren agradables a l’oïda i estaven en consonància amb l’esperit de l’obra.
L’espectacle no va agradar a tothom, malgrat el treball meritori de la companyia: hi havia molts ingredients fantasiosos i surrealistes que en dificultaven la comprensió. Queden alguns aspectes que encara poden millorar, que n’elevaran la qualitat; estem segurs que Kòmix es posarà a la feina i augmentarà el nivell del que ara ja és un espectacle força digne.

Miquel Millà Novell