Grup de Teatre BAT

Fosquo és una juxtaposició d’esquetxos còmics, que es desenvolupen a Fosquo, un cabaret vell, tronat i insalubre, per la qual cosa les autoritats decreten el seu tancament. El cabaret dóna nom a l’espectacle. La majoria dels números són còmics i alguns són musicals; predomina l’humor, però també hi ha lloc per a la melancolia i la tendresa. Pensem, per exemple en l’esquetx realitzat entre Sliema (Irene Pedrico) i Trípoli (Marc Nàjera), on juguen a enfadar-se sense aconseguir-ho; el final no acaba en baralla, sinó en un tendre petó. Recordem també el número final, no gens còmic, on reben la carta del decret de tancament d’aquella vella sala d’espectacles; la reacció trista i dolguda de tots contrasta fortament amb llur dinamisme i alegria dominant durant l’espectacle.

L’escenografia consisteix en tres espais delimitats per sengles telons. El de l’esquerra és destinat a un conjunt d’instruments de bateria, que Marc Nàjera farà sonar amb un ritme trepidant; el de la dreta és per al teclat, que anirà a càrrec d’Irene Pedrico. I el del mig serà la porta d’entrada o dels mutis dels actors. L’escenografia ja ens situa en un món d’il•lusió, molt proper al circ: és el que se li escau.

Entre l’atrezzo, més aviat senzill, s’ha de destacar la versatilitat que arriben a donar a la taula. Pot ser el quiròfan per a una inversemblant operació; pot tapar Sliema i Trípoli fins al pit perquè el que interessa és la seva mímica de braços per als números de jocs i moviments rítmics, així com per a la interpretació de Typewriter; pot ser, també, el tamboret per a la nina Mariquilla, que l’humorista Flores fa parlar. Aquest és un dels millors números pel seu contingut i, sobretot, per l’excel•lent interpretació de Marta Pérez com a nina amb les seves rèpliques i observacions descarades. Ella i Marc Cartanyà (Flores) imprimeixen al diàleg un ritme de dicció frenètic, que ressalta la comicitat del text.

La música és un suport importantíssim en tot l’espectacle, tant si acompanya la mímica dels actors, com si ella mateixa és el tema principal, i en aquest cas són els actors els qui acompanyen la música. Un exemple molt clar és la divertida composició del músic nord-americà Leroy Anderson Typewriter (1953), que Trípoli i Sliema interpreten seguint perfectament el ritme vertiginós dels sons da la màquina d’escriure.

Els actors han sabut treure el suc d’un conjunt de números de desigual qualitat: n’hi ha de passables, correctes, i n’hi ha que sobresurten per la seva gràcia. A més dels que he esmentat, és de justícia parlar del número en què Papete (Xavier Teixidó) ha d’anar entretenint el públic i ha parlar per no callar; comença a equivocar-se i van apareixent tots els altres, que li van donant mastegots, fins al punt que tota l’acció deriva en un ràpid i ritmat conjunt de clatellades que el pobre Papete va rebent de tothom. És una molt bona interpretació de la víctima.

Caldria polir aquells esquetxos que no arriben gaire al públic; es podria atènyer un nivell més alt de qualitat. Per ara, podríem resumir dient que Fosquo és un espectacle musical i humorístic, de qualitat variable, en el qual no hi falten alguns números ben reeixits. Entre el bon nivell general dels actors, destacaria l’expressivitat de Marta Pérez (Petra) i el sentit del ritme de Marc Nájera tocant la bateria, amb els moviments còmics de les seves cames llargues com a Trípoli i amb la resta d’intervencions que segueixen un ritme musical.


Miquel Millà Novell

Sexes és un lligam d’històries de cinc personatges a l’entorn de les seves neures i obsessions sexuals. Els autors han estructurat l’obra en dos actes, al llarg dels quals van tenint lloc tots els diàlegs i escenes. Grosso modo podríem parlar d’un primer acte lent i d’un segon més entretingut.

En principi ens trobem amb tres espais escènics: la casa d’Albert i Cristina, la de Martí i Isabel i el llit de Maite. Les cases esdevindran altres llocs: un bar i un saló de tertúlies de les amigues. El fet que l’espai de Maite sigui al fons de l’escenari es converteix en un problema de comprensió: Carme Domínguez (Maite) se sap el paper, però no vocalitza bé; l’espectador ha de fer un gran esforç per entendre el que diu. Un clar exemple és la primera escena en què apareix: l’actriu va mimant el que diu la seva pròpia veu en off (que no s’entén més que si parlés directament), com si ho estigués pensant. És una escena lenta, apagada... Caldria que l’actriu treballés més l’expressió oral i mímica per donar més vida al que diu; potser així no seria problema que parlés des del fons. També es podria situar aquest espai escènic més endavant, si el problema de la dicció persisteix.

David Colomera és un Albert convincent i amb gràcia, especialment en algun monòleg del segon acte; però ha de corregir la seva actitud esmorteïda quan escolta, quan Ana Pérez (Cristina) el replica. Un actor és tan actor quan ha de parlar com quan ha d’escoltar. Quan no intervé està massa estàtic, amb els braços penjant; i quan camina, tampoc no acaba d’encertar la manera. Orlando Ansede representa un Martí satisfet dels seus atributs sexuals i de la seva capacitat. El millor són els diàlegs en què aconsella el pobre i indecís Albert sobre el que ha de fer per aconseguir els seus objectius sexuals. Encara podrien treure més punta a aquests diàlegs amb pauses, canvis de to i mímica facial.

Anna Amell és una Isabel de gran caràcter, manaire, imperiosa, obsessiva i neurastènica. La seva dicció és correcta. De gràcia i recursos per mostrar-se en una o altra actitud segons cal, no li’n falten. Ana Pérez (Cristina) és, però, l’actriu que demostrà una vivesa més gran en el seu paper, tant quan s’afrontava al pobre marit (Albert), com a les seves amigues Isabel i Maite. A més dels canvis de ritme, de to i de la bona dicció, els seus ulls, la seva cara i tot el seu cos eren expressió concentrada. Molt bé.

Un pilar important d’un espectacle és el diàleg; i en el diàleg, les expressions han de ser lingüísticament correctes. S’han d’eliminar els “bueno”, “algo”, “rato”, “Vale?”, “M’importa una bledo”, “Te’n passa una de molt gorda”... En un altre nivell podríem esmentar expressions com “Hòstia puta”, discutibles per una qüestió de bon gust... Un text no ha de caure ni en la incorrecció ni en la vulgaritat, malgrat el fet que el tema de l’obra es presta a un vocabulari de sal grossa i pel broc gros.

Malgrat algun espectador que va manifestar el seu descontent, el públic, en general, va riure i s’ho va passar bé. Si es corregís el ritme massa lent del primer acte i els aspectes esmentats sobre el vocabulari i algunes actuacions, l’espectacle milloraria molt sensiblement.


Miquel Millà Novell