Grup de Teatre BAT

Aijafadrim, d’Àngel Alonso

Kòmix , de La Garriga

Aijafadrim és una obra a cavall de la fantasia i de la reflexió sobre la creació artística i, en aquest cas, teatral; és com un somni. De fet, el títol ja és l’adaptació fonètica de “I have a dream” (Jo tinc un somni”). Els personatges que ha creat l’autor comencen a tenir vida pròpia, es planten i desafien el seu creador, a l’estil de l’Augusto Pérez de Niebla (1914), que es rebel•la contra el seu autor, Unamuno, perquè aquest ha decidit que mori, a la qual cosa s’hi nega el personatge de ficció.
Deixant de banda el contingut de l’obra i cenyint-nos a la representació, començarem per dir que l’Autor (David Mañosa) podria millorar l’expressió si no utilitzés en algunes ocasions una veu de falset i si la seva dicció fos més clara. L’Autor és un individu vulgar, indecís, insegur; i cal que la seva dicció estigui en algunes escenes sota els efectes de l’alcohol. El to de veu, però, sonava a artificiós quan parlava en falset, i el que deia en algunes ocasions no era fàcil d’entendre, perquè s’embalava i parlava massa de pressa. Cal intentar combinar l’exigència interpretativa amb la comprensibilitat.
Val a dir que aquest tipus d’obra és especialment difícil per als actors, ja que els personatges que han de representar no estan ben definits en el sentit que estem acostumats (tràgics, dramàtics, còmics...), sinó que canvien constantment i han de mostrar uns caràcters i unes actituds irreals i sorprenents. Els espectadors es troben també desorientats perquè no hi ha un tramat lògic que lligui les escenes.
Tenint en compte el que acabem de dir, cal felicitar Òscar Sala, que va representar un Simó expressiu, amb una dicció clara i coherent amb el text i gràcia en la mímica. Jordi Portavella, amb la seva alçada i la seva indumentària, era el capellà esperpèntic que l’obra requeria. I Elisabeth Sánchez es va mostrar amb la gràcia, la bellesa i l’expressió que requeria el seu personatge d’Encisadora. Però el moviment de la boca no sempre es corresponia amb la paraules de les cançons de la mexicana Paquita la de Barrio, que van anar acompanyant el desenvolupament de l’obra. La resta d’actors van estar a un nivell força acceptable, encara que en algunes ocasions faltava fluïdesa i naturalitat.
El ritme de l’espectacle va ser lent en algunes ocasions; l’espectacle no enganxava i resultava llarg. És un aspecte important que el director s’ha de plantejar: dinamitzar la representació i enganxar el públic en tot moment; i si cal suprimir algun parlament perquè el seu text no arriba al públic, per què no fer-ho? Cal que els actors penetrin en llurs personatges respectius, que l’expressió surti de dins i no solament del text, que el text tingui interès per ell mateix, que els canvis d’escenes siguin fluïds...
L’escenografia i l’atrezzo mereix una felicitació: la gran capsa d’on surten Simó, l’Encisadora i els okupes, el muntatge de bastides, la tarima del davant de la bastida, la gran columna del darrere, els fragments de columna en forma de cilindres, els maniquins... Tot va tenir la seva funció escènica. I també mereix una felicitació el vestuari, suggeridor de les característiques de cada personatge, malgrat les bambes del capellà, que desentonaven una mica.
En una obra com aquesta, de rebel•lió d’uns personatges contra el seu creador, no hi està de més el conjunt de ranxeres i coples que vàrem sentir: eren agradables a l’oïda i estaven en consonància amb l’esperit de l’obra.
L’espectacle no va agradar a tothom, malgrat el treball meritori de la companyia: hi havia molts ingredients fantasiosos i surrealistes que en dificultaven la comprensió. Queden alguns aspectes que encara poden millorar, que n’elevaran la qualitat; estem segurs que Kòmix es posarà a la feina i augmentarà el nivell del que ara ja és un espectacle força digne.

Miquel Millà Novell